Opinions de les nostres socies sobre la crisi dels serveis de Benestar Social 

diumenge, 2 / octubre / 2011 09:52:35
Valorar Aquest Contingut (0) Vots.

PUBLICO, 9 d'agost de 2011

Teresa Crespo. Presidenta d'ECAS

Canvi de model o simplement retallades

Em preocupa alguns dels canvis que s’estan produint arrel de les noves normatives que el govern ha dictat darrerament  per mitjà de la Llei de mesures fiscals i financeres (pressupostos 2011) , o de la Llei Omnibus.  La impressió  que dóna la proposició d’aquesta darrera llei,  és que més que com el seu títol indica no és una llei de simplificació i millora de la regulació, sinó que sembla que el seu objectiu es trobar vies per a reduir la despesa social, i una d’elles es limitar l’accés d’algunes persones a les prestacions o serveis que el nostre estat del benestar va estructurar i va garantir fonamentant-se en el dret subjectiu.


 A partir de la promulgació de les diferents lleis socials, i en especial amb la Llei de serveis socials i la cartera de serveis socials on es fixaven els serveis garantits,  i la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en situació de Dependència  es configurà  un model de benestar, que representà un gran avenç per el seu caràcter universal  i garantista. Aquests principis defineixen el nostre estat del benestar i obliga als poders públics a finançar les prestacions garantides, i per tant, ampliar els seus pressupostos en raó de les necessitats socials. Avui però, sembla que perilla aquest avenç del què ens sentim orgullosos, que es va  assolir  amb el consens de tots els partits polítics.


S’ha parlat molt de retallades en politiques socials, i tot i que considero que aquestes no son la millor opció per equilibrar uns pressupostos,  perquè hipoteca la cohesió social i comporta major desigualtats en un futur, podria acceptar que en un moment determinat i de manera conjuntural és necessari aplicar algunes mesures d’estalvi. Però el que ara em preocupa és que juntament amb les reduccions pressupostaries, es realitzin modificacions legals que  comporten l’erosió dels fonaments del model de politiques socials que hem anat construint en els anys anteriors, significant un debilitament dels drets socials i dels sistemes de garantia en l’accés a les prestacions i serveis de protecció social amb modificacions de la regulació dels drets subjectius i una major fragilitat del principi d’universalitat.

Alguns dels casos que poden il·lustrar aquesta constatació de la nova regulació dels drets a un servei o prestació és  la modificació de les condicions exigides per accedir-hi, cada cop més dures i més estrictes. S’incrementa el temps de residència a Catalunya  dels immigrants  per accedir  a  les prestacions socials o als serveis mèdics.  En el cas de la renda mínima d’inserció  es demana la  demostració prèvia de la necessitat, s’exigeix un període de 12 mesos de carència d’ingressos per a poder ser receptor d’una renda mínina d’inserció,  es defineixen incompatibilitats amb altres ajudes o prestacions, i es condiciona l’ajuda  a la disponibilitat de la  partida pressupostaria corresponent, oblidant el dret subjectiu de la protecció de l’estat que les lleis reconeixen  a tot ciutadà .


Un nou exemple d’aquesta tendència  ha estat la prestació  única  i universal a les famílies, que va ser creada com un instrument de les politiques familiars, i avui s’ha convertit  en un ajut  específic per aquelles famílies que no superen uns ingressos de 12.000€ anuals, i per tant passa a ser una ajuda social per als més  necessitats, oblidant el caràcter  universal que es va voler donar  quan es va crear.    
En definitiva,  es denota  un afebliment de la responsabilitat publica per a respondre a les necessitats socials  enteses  com a dret subjectiu  de la ciutadania,  i s’està passant dels  serveis universals als  serveis per als més pobres,  amb la qual cosa,  sense desitjar-lo ens podem trobar de nou en una societat molt més dividida entre els pobres i els rics, amb uns serveis específics per a uns o per els altres que més que respondre a les necessitats origina majors diferencies.


Estem en un moment molt difícil econòmicament,  i sabem que és necessari reduir la despesa publica, però aquesta reducció no  hauria de desdibuixar el model de benestar que entre tots hem anat construint i que ha costat molts esforços i molts anys.  Caldria  delimitar molt bé en el temps i en els conceptes quines  prestacions o ajudes  poden  patir una reducció,   i quines altres que  afecten els drets senyalats per les  nostres lleis, han  de restar inamovibles fins que un dia  el consens de la ciutadania i dels seus representants en el Parlament puguin decidir la conveniència d’una modificació que avui no s’ha donat.

 


 

21 de setembre de 2011

M. Dolors Renau 

 

La reducció de l'economia a una mena de gran comptabilitat traeix la concepció mes àmplia de l'economia, en tant que ciència social.

Hi ha vida política més enllà de l'economia i les finances. Hem caigut en el parany d'anar substituint el relat polític per un llenguatge que ha reduït el seu vocabulari i la seva sintaxi a uns quants termes macroeconòmics que es repeteixen amb variants dins una mena de disseny global de difícil comprensió. La majoria de la ciutadania percep aquest llenguatge com una creixent amenaça: núvols foscos que, fatalment, van tapant l'horitzó de la vida personal i col·lectiva i contra els quals, fatalment, no podem defensar-nos, com si d'una maledicció es tractés. Les referències als dèficits i endeutaments, que semblen nascuts de la fatalitat, semblen haver-se convertit en l'explicació única de tots els nostres mals actuals. I la seva reducció o desaparició, en l'única via de salvació possible. El llenguatge i el missatge unidimensional que vehiculen, omplen, fins a vessar, tot l'espai públic fins cruspir-se'l. I correm el risc de creure'ns que en el món d'allò públic no hi ha altres components, altres determinants, capaços de despertar forces per canviar el rumb dels afers col·lectius. Però no és així. D'una banda la reducció de l'economia a una mena de gran comptabilitat traeix la concepció mes àmplia de l'economia, en tant que ciència social: una ciència que, per funcionar bé, hauria de tenir en compte avenços en d'altres ciències socials: en la psicologia, la història, l'antropologia i l'ètica, per exemple, de manera que aclarissin què vol dir això de social. Què representa tenir en compte els éssers humans, saber de les seves ambicions i fallides, de responsabilitats i lluites pels poders, o què expressa aquest mot que sovint apareix en referència als mercats: la confiança. Sortosament alguns savis economistes han construït una visió mes ampla i ens ho recorden de tant en tant.


D'altra banda no podem permetre que la política quedi reduïda a una mesquina comptabilitat. Segons Arendt, la política és allò que ens fa plenament humans, que ens fa responsables de la vessant col·lectiva de la nostra vida. I en tant que la vida humana col·lectiva està feta de molts i complexos components, seria bo recordar-ne alguns que no depenen estrictament dels fluxos econòmics ni de l'especulació financera: termes com comunitat, relacions personals i de grup, solidaritat, lideratges, veritat, honestedat, empatia, rectitud, veritat. ètica personal, drets i deures... i molts d'altres, formen part del bagatge d'organitzacions i persones que possiblement ara, desconcertades, no poden identificar-se amb la versió reduïda que se n'està oferint.


Necessitem retrobar discursos i pràctiques que, ens ho diu la història, han estat capaces d'impulsar grans transformacions socials orientades a fer del món un espai més habitable. Actituds que han estat en el nucli d'allò que Victòria Camps anomena virtuts públiques. Si no eixamplem els horitzons del pensament i la cultura política, si no la nodrim de l'anàlisi del que ens ha servit històricament per fer-nos més humans, s'acabarà el progrés i l'esperança. I ens quedarem amb la carcassa d'unes institucions febles que cediran, cada cop més, a les pressions del que en diem mercats. Anirem deixant que una altra dictadura ocupi un territori que és nostre.

Part del malestar ciutadà neix de la manca de relat i de propostes polítiques capaces de desvetllar desig, força i esperança a mida humana. És urgent repensar, de cap a peus, quin ampli i fort espai cal atorgar a la política entesa com a eix vertebrador dels afers col·lectius.  

 

 

Altres articles de l'autor

Aquesta entrada no permet comentaris.